Inici | Afegir a preferits | E-mail |   
 
LA PARRÒQUIA SERVEIS PARROQUIALS SERVEIS ACCIONS PASTORALS PREGUNTES
Parròquia de Sant Pau Tarragona  
 


Per a llegir i pregar: Un document de la Conferència Espiscopal Tarraconense

A partir del treball «Pau, apòstol del nostre poble», publicat al Setmanari “Catalunya Cristiana”; Barcelona, 12 de febrer de 2009, pp.3-4.

L’Església universal va celebrar un Any jubilar Paulí, des de la festa dels apòstols sant Pere i sant Pau del 2008 -28 de juny-, fins a la mateixa festa de l’any 2009. En aquest marc, els bisbes catalans van presentar el document Pau, apòstol del nostre poble, una reflexió sobre l’extraordinària figura del missioner per excel·lència i apòstol ple d’esperança, sant Pau, aquell que invitava la comunitat de Roma a imitar el pare en la fe, Abraham, aquell que, «esperant contra tota esperança, va creure i va arribar a ser pare d’una multitud de pobles» (Romans 4,18). Aprofundiont aquest document que segueix el fil d’altres, presentats anteriorment: Arrels cristianes de Catalunya, Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb nou ardor.

Mn. Ramon Prat, Vicari General de la Diòcesi de Lleida,  ens hi ofereix la seva reflexió:

“Què vol dir que Catalunya és país de missió?

Per «país de missió» s’havia entès sempre que era aquell territori on l’evangeli no havia estat anunciat mai i on calia donar-lo a conèixer per primera vegada.

Tanmateix, a partir del Renaixement, a Europa es va anar creant un distanciament entre l’Església i determinats sectors de la societat, en països que havien estat evangelitzats als inicis del cristianisme i, novament, després de la caiguda de l’Imperi Romà.

Aquest distanciament es va generar en el món científic i cultural; després, es va desenvolupar en la revolució industrial i obrera; més endavant va emergir amb efervescència en l’univers juvenil; actualment, ha afectat assenyaladament el món de la dona.

El resultat d’aquest procés de distanciament és que molta gent dels països anomenats cristians tenen notícies del món eclesiàstic, però desconeixen l’Evangeli, amb l’agreujant que fins i tot quan es parla del cristianisme, en l’imaginari popular sovint ressona com a quelcom del passat.

Hi ha unes causes externes, d’ordre econòmic, polític, cultural i social que expliquen aquesta situació, però també hi ha unes causes internes de la comunitat cristiana que, de vegades, en lloc d’esmerçar les seves energies en la comunicació de l’Evangeli, en la formació catequètica i en el testimoniatge de la caritat, ha reaccionat a la defensiva, des de la lamentació i l’autocompassió.

Tanmateix, des de fa dècades, molts cristians a Catalunya han orientat la seva vida des del testimoniatge humil de l’amor i l’anunci joiós de l’evangeli. En aquesta perspectiva, cal subratllar l’aportació significativa dels moviments apostòlics d’ambient.

El Concili Provincial Tarraconense (1995) es va fer ressò d’aquesta situació de les Esglésies de Catalunya i en les seves resolucions conciliars, especialment les cinc primeres, va fer una anàlisi de la realitat social, un diagnòstic teològic pastoral i va elaborar unes línies d’acció evangelitzadora.

A la llum de la vida i l’obra de Pau de Tars —que havia perseguit els cristians i va acabar donant la vida pel Crist— l’Església sempre ha de viure en estat de missió, perquè la vitalitat de l’Església depèn de l’harmonia entre un moviment centrípet de comunió eclesial, i un moviment centrífug d’amor a la humanitat sencera, vivint com Crist va viure i estimant com Ell va estimar. D’una Església que, des de l’arrelament en el Crist, «renta els peus» davant el dolor del món, no se’n riu ningú…

Ramon Prat i Pons

Director de l’IREL, Diòcesi de Lleida